15/5/06

roller que roller



La falta de práctica no deberia ser un obstáculo de cara a ojos expertos, más bien ganas por aprender, ilusión.



Aquí no ha nacido nadie enseñado, pero nos espavilamos como podemos, por algo vivimos silvestres en medio de la selva.



Vale que a veces nos sentimos demasiado seguros y le hechamos un farol al porvenir, pero de eso se trata, ¿no?



... igual me sigo mirando las cosas a cara de perro, aunque no me da miedo el patinazo, peor sería no haberlo intentado.

Por ahora continuo con las rodillas peladas de la última vez pero mantengo el equilibrio, haciendo eses sin perder la dirección. Eso sí, os seguiré cogiendo de la mano de vez en cuando, no vaya a ser que la gravedad sea más fuerte que mi voluntad.

10 comentarios:

Anónimo dijo...

La gravedad se ha revelado más fuerte que yo una vez más, y es que en lo de darse de ostias estoy camino de sacarme el doctorado. De alguna manera me consuelo pensando que si es verdad eso que dicen que a base de ostias se aprende, debo estar hecha una erúdita del (rock'n) roller que roller.

Cierto Fumanchú, esas manos amigas que no falten y si cae algún quintillo también para amortiguar el dolor, mejor que mejor

Anónimo dijo...

Nos has enganchado, fumanchú, debería darte vergüenza. Si se entera mi jefe que estoy escribiendo esto... en horas de curro !! Ja ja ja. Así va el país. pero siempre hay que patinar un poco al límite, aunque sea a riesgo de caer. Como decía el maestro: "no hay nostalgia peor de aquello que nunca jamás sucedió"

Anónimo dijo...

jajajaja! qué buena la viñetaaa!
Como dice un amigo mío, "caerse está permitido, pero levantarse es obligatorio..." :)
Besos desde arriba,
Gavilana.

Anónimo dijo...

Qui va dir que es millor intentar-ho? es millor? segur? jo moltes vegades ho dubto. Al final facis o no facis la vida et sorpren igual. Decidir no intentar, també es decidir algo igual de compromes. Vull dir, no fer, també es fer. L'acció de quedar-se estatic també porta conseqüencies o sigui que els acollononits estem al mateix sacs dels valents. Un brindis pels cagadubtes i carents de decisió. Si al final,dubtar es l'estat natural. Amb tantes direccions per agafar com pot ser que la gent tingui clar quin camí agafar... i que pasa amb els destins que has descartat? que fem amb tots els grissos que decidim no viure? Per sort queda gent que dubta i no patina, si tothom fos tant decidit, tots els rollers estarien ocupats.

Anónimo dijo...

... afegir nomes que l'unic moment de desició positiva del dia, es fer un clic per entrar a "la selva" del meu germà Teo

Anónimo dijo...

La vida son decisions, Micumaco, i si no decideixes tú, algú altre decidirà en el teu lloc, i potser no t'agradarà el que pugui passar, no?

Jo, almenys, opto per l'acció. I no és valentia, potser és por de quedar enrera.

A més, tú mateix has pres moltes decisions a la teva vida, d'aquelles de aqui te pillo aqui te mato, que després ja m'espavilaré. Si no, com has arribat a l'altra banda de la pilota?

Anónimo dijo...

Tens tota la raó Sparrow (per cert... qui cony ets?)
El que volia dir es que tot es força tonto. Facis el que facis, decideixis o no, al final, les coses "acontecen" igualment, nosaltres som poc protagonistes en les nostres propies vides, crec, o potser no... qui sap...

Teo Perea dijo...

uppps! ànims Mònica! si fa falta ens tombem tots a terra per fer-te la caiguda més suau! Fa dies que no veig a Nuri i no m'entero de res últimament. Aquesta setmana la truco, quedem i et desfogues amb nosaltres.
Vinga, amunt, amunt!!

Teo Perea dijo...

Micumaco, viure a l'altre punta del món i de cap per avall fa que la sang se t'acumuli al cervell i no vegis les coses clares...
com pot ser que no reconeguis a Sparrow? ell que sempre ha tingut un llit per tu i un plat a taula quan hem tingut gana! (plats deliciosos elaborats per la seva encantadora Jane!)
ja no recordes aquells divendres, els tres sols menjant tapas furtivament quan suposadament hauríem d'estar currant?

... si tantes pistes no són suficients, pensa que té el cabell arrissat... jeje!

Anónimo dijo...

Ostres, Fumanchú, ara que em podia aprofitar d'en Micomacu sense por a rebre garrotades virtuals ! En fi, una abraçada per cada un...

I ja m'explicaràs que coi t'ha passat, Fu, que no sabia que estaves reclòs al convent fins que he vist l'ultim post. Benvingut a la selva !! (i enhorabona per la infermera, me la presentaràs? je je, la del dibuix, no al George!)

Seguidores

Archivo del blog